Maristes Rubí

Els Jocs Florals Escolars de Catalunya són una iniciativa que recull una tradició cultural molt arrelada al país i que convida l’alumnat de primària i secundària a escriure textos en català o aranès, tant en prosa com en poesia. La convocatòria vol donar valor al procés d’escriptura que es fa als centres educatius i reconèixer la qualitat literària, la sensibilitat i la creativitat dels nois i noies participants.

En aquesta edició, la nostra alumna ha estat premiada pel text “Les tecles que no obliden”, una narració emotiva i madura que aborda la relació entre una neta i la seva àvia, afectada per l’Alzheimer. A través de la imatge d’un piano antic i de la força evocadora de la música, el relat parla de la memòria, de la pèrdua, de l’amor familiar i d’aquells vincles que continuen vius fins i tot quan les paraules o els records semblen esvair-se.

Des de l’escola volem felicitar-la molt sincerament per aquest reconeixement, que posa en valor el seu talent literari i la seva capacitat de convertir una experiència íntima en un text ple de sensibilitat. “Les tecles que no obliden” és una història que emociona perquè no només explica una malaltia, sinó també una manera d’estimar: acompanyar, recordar i ser-hi. Us animem a llegir-la amb calma, deixant que cada escena i cada nota del piano ens recordin que hi ha sentiments que cap oblit no pot esborrar.


Les tecles que no obliden

Al menjador de casa la meva àvia hi ha un piano antic que ocupa gairebé tota una paret. És de fusta fosca, amb petites ratllades que expliquen, sense paraules, que ha estat utilitzat durant molts anys. Quan era petita, jo pensava que aquell piano era simplement un instrument. Ara sé que és molt més que això.

La meva àvia sempre havia estat una dona forta. Sabia quan era l’aniversari de cadascun de nosaltres, quin menjar ens agradava més i quines paraules dir quan estàvem tristos. Tenia una memòria sorprenent. De vegades explicava anècdotes de quan era jove amb una precisió que feia riure: descrivia els carrers, la roba que portava, fins i tot l’olor del pa acabat de fer al forn del barri.

Però, sobretot, recordo la música.

Cada tarda, després de berenar, s’asseia davant del piano i començava a tocar. Les seves mans es movien amb seguretat sobre les tecles, com si coneguessin el camí de memòria. La casa s’omplia de melodies suaus que feien que tot semblés més tranquil. Jo m’asseia al seu costat i l’observava fascinada. De vegades intentava imitar-la, però les meves mans eren petites i insegures. Ella reia.

Quan va començar a oblidar petites coses, ningú no li va donar gaire importància, tots pensàvem que era normal. “A la meva edat és el que toca”, deia fent broma. Però els oblits van anar augmentant. Primer van ser detalls sense importància. Després van ser preguntes repetides una vegada i una altra. Finalment, van arribar els silencis llargs, les mirades perdudes, la confusió.

El dia que el metge va pronunciar la paraula “Alzheimer”, vaig notar com si alguna cosa es trenqués dins meu. Fins aquell moment, l’Alzheimer era només una paraula que havia sentit a la televisió. De sobte, tenia un rostre: el de la meva àvia.

La malaltia no va arribar de cop. Va anar avançant a poc a poc, com una ombra que s’allarga sense que te n’adonis. Hi havia dies bons, en què semblava que tot continuava igual. I hi havia dies dolents, en què no recordava què havia menjat feia una hora o preguntava per persones que ja no hi eren.

Un dels moments més durs va ser quan em va mirar amb els ulls plens de dubtes i em va preguntar qui era. Vaig somriure, tot i que per dins em feia mal, i li vaig dir el meu nom. Ella va assentir amb educació, com si acabés de conèixer una visita llunyana.

Amb el temps, el piano va quedar en silenci.

Les tardes ja no sonaven igual. La tapa romania tancada i la casa semblava més buida. La meva àvia passava llargues estones asseguda al sofà, mirant per la finestra sense dir res. De vegades murmurava paraules que no s’entenien. Altres vegades simplement callava.

Un dissabte a la tarda, mentre els meus pares parlaven amb la cuidadora, vaig sentir la necessitat d’obrir el piano. No sabia gaire bé per què. Potser volia recuperar, encara que fos per un instant, aquella sensació de normalitat. Em vaig asseure davant de les tecles i vaig deixar que els dits premessin una nota suau.

El so va ressonar a la sala.

La meva àvia va girar el cap.

Vaig continuar amb una melodia senzilla, una de les primeres que ella m’havia ensenyat. Em vaig equivocar més d’una vegada, però no vaig parar.

De sobte, vaig sentir un moviment al meu costat. Ella s’havia aixecat lentament i s’havia apropat al piano. Em va mirar les mans, després les tecles. Sense dir res, va col·locar els seus dits sobre l’instrument.

I va començar a tocar.

Al principi eren notes soltes, disperses. Però a poc a poc la melodia va agafar forma. No era perfecta, ni tan fluida com abans, però era música. Era la nostra música.

La vaig mirar amb els ulls plens de llàgrimes.

Quan va acabar, va deixar les mans sobre les tecles i va sospirar. Em va mirar i, amb una veu molt baixa, va dir:

—Aquesta cançó la tocava sovint.

No va dir el meu nom. Però alguna cosa dins seu havia respost a la música.

Des d’aquell dia, cada vegada que la visito, obro el piano. Hi ha dies en què no reacciona gaire. Altres dies, en canvi, les seves mans es mouen gairebé per instint. La cuidadora ens va explicar que la música activa parts del cervell relacionades amb les emocions, i que aquestes zones sovint es conserven més temps. Jo no entenc gaire de medicina, però he vist amb els meus propis ulls que és veritat.

He après que la memòria no és només una llista de dades o noms. També és una sensació, una emoció que queda gravada molt endins. Potser la meva àvia no recorda què va prendre per esmorzar aquest matí, però quan escolta una melodia coneguda, alguna cosa s’il·lumina en la seva mirada.

Hi ha moments difícils, és clar. Moments en què crida sense saber per què, o en què s’enfada perquè no entén què està passant. Moments en què jo mateixa em sento impotent, perquè no puc fer res per aturar la malaltia. L’Alzheimer és cruel. No fa mal al cos de la mateixa manera que les altres malalties, però va esborrant, lentament, la identitat d’una persona.

A vegades tinc por que arribi el dia en què ni tan sols la música sigui suficient. Que les tecles ja no despertin cap reacció. Però llavors penso que, encara que això passi, tots els moments que hem compartit no desapareixeran.

El piano s’ha convertit en un espai de trobada. No calen gaires paraules. Ens asseiem una al costat de l’altra i deixem que els sons omplin el silenci. De vegades ella tanca els ulls. De vegades jo també ho faig. I, per uns instants, sembla que el temps s’aturi.

He entès que estimar algú amb Alzheimer és aprendre a viure en el present. No pots aferrar-te al que era abans ni exigir que recordi el que ja no pot recordar.

Potser la meva àvia oblida el meu nom. Potser un dia oblidarà també el piano. Però jo no oblidaré mai qui ha estat ella. No oblidaré les tardes plenes de música, ni les històries explicades amb entusiasme, ni la paciència amb què m’ensenyava a no rendir-me quan m’equivocava.

Quan toco ara, ja no ho faig només per practicar. Ho faig per mantenir viu un vincle que la malaltia intenta trencar. Cada tecla premuda és una manera de dir-li que encara soc aquí. Que, encara que el seu món es torni confús, no està sola.

A vegades em pregunto si, en algun racó del seu pensament, sap que soc la seva neta. Si reconeix la meva veu, la meva presència. No sempre tinc una resposta clara. Però quan les nostres mans coincideixen sobre el teclat i la música flueix, sento que sí. Que, d’alguna manera difícil d’explicar, ens reconeixem.

El piano continua al mateix lloc de sempre. Les seves tecles, una mica gastades, encara responen al tacte. I mentre hi hagi algú disposat a tocar-les, hi haurà una part de la meva àvia que continuarà viva en cada melodia.

Perquè hi ha sons que no s’obliden.

Hi ha records que ni tan sols l’Alzheimer pot fer desaparèixer del tot.